No sé si he escrit el seu nom correctament, però aquest individu, referent del barcelonisme i de mig món, té les dents molt més grosses que les meves. També les té molt més sanes. És clar que també és més jove. Però un dels elements que fan de Ronaldinho tan (estimat?) admirat és, al meu entendre, més enllà de la seva increïble qualitat futbolera—això diuen els que hi entenen—és la seva capacitat de riure i somriure. No sé si ho és, però sembla molt bona persona. La capacitat de somriure és una impecable carta de presentació. La gent que sap somriure o que sap tenir un clar sentit de l’humor sempre cau bé. Deu ser per això que el rostre d’en Cruyff, per exemple, m’agrada més que el d’en Mourinho. La capacitat de ser simpàtics és una manera d’estar en aquest món. Parlem de personatges públics, que es limiten a donar una imatge i que l’únic que coneixem d’ells és aquesta imatge pública. I el somriure va fins i tot més enllà de les ideologies. En Senillosa, per més que fos declaradament de dretes, queia bé a mig món. I l'humor del vell Churchill? Molt més aprop, a casa nostra, l'Ignasi Riera també en seria un exemple, i el jutge de pau de Premià de Mar, en Salvador Trullols, també gaudeix d’aquesta característica. Passats els anys és quasi un referent del bon humor entre els polítics locals.
Malgrat tot i salvant les distàncies, fins i tot en Berluscony (sense que tingui ni un mil•límetre de sentit de l’humor) riu i somriu sovint perquè sap que la cosa ven. I només cal que ens arribi a la memòria la perversa rialla forçada i falsa d’un tal Aznar per descobrir que fins i tot personatges que han nascut orfes de sentit de l’humor i simpatia, pretenguin enganyar-nos amb una rialla matussera i falsa. Però la gent que somriu juga amb avantatge. Cau bé només per somriure.