Les comarques lingüístiques, d’entonacions, de lèxic i fins i tot de formes particulars d’expressió actuals, cada vegada més, tinc la sensació que es construeixen al marge del territori. Els interessos personals creen maneres particulars de comportar-se i de relacionar-se. I com no podria ser d’altra forma, el pes increïble del mitjà televisiu, la seva capacitat pedagògica evident a l’hora d’ensenyar comportaments sembla més definitiva que no pas l’origen comarcal. Evidentment, no és un fenomen generalitzat, però Déu n’hi do! Constantment ens en podem trobar en qualsevol carrer i només cal estar una mica atent a les maneres que moltes persones gasten per moure’s i conversar entre ells.
Molta gent escup de la mateixa manera que ho fan els futbolistes de primera divisió i que les càmeres en ofereixen en primeríssims plans. Hi ha persones que parlen amb una falsa contundència calcada a la que gasten molts dels ninots famosos que surten a “Aquí hay tomate” i programes semblants. Hi ha gent que copia, potser sense ni adonar-se’n, la peculiar manera que tenen de relacionar-se els empresonats de “Gran Hermano” i fotocopien en la seva realitat la manca d’educació cívica que aquells ostenten a la pantalla. Molts programes ofereixen models de comportament que, de manera alarmant, es trasllada a la societat mateixa i es transformen en models a seguir. Potser aquestes seran les comarques del futur. Com quasi tot en la nostra civilització, comarques d’usar i llençar, sempre canviants, sense història, sense geografia, sense reflexió; només estímuls apresos el dia abans a la televisió, que potser duraran només dues temporades per ser substituïts ben aviat per unes altres noves maneres per satisfer els més desorientats del mapa i oferir-los algun model de comportament, ja que potser no n’han après cap altre enlloc.
.
(2a. part)
Publicat al "Zerovuittresquaranta" de Vilassar de Mar