El Barça ha perdut per primera vegada en no sé quants partits amb un rival de la corona d’Aragó. Un honor per a ells i també per als guanyadors. I en Raimon, mentrestant, cantava al Teatre Nacional, sense concretar a quina nació es refereix el nom d’aquest teatre. I fa ben pocs dies, dijous passat, el cantant confessava en aquest diari: “Ignoro per què quasi no sono a la ràdio”. Jo també ho ignoro. Ara no hi ha l’excusa de cap dictadura que manipuli els mitjans de comunicació. I també ignoro perquè, quasi de manera automàtica, en plena transició, la cançó catalana pràcticament va desaparèixer del mapa i els escassos supervivents sempre els ha passat el mateix que a Raimon. Estic convençut que en Francesc Pi de la Serra, per exemple, també deu ignorar per què tothom el considera un gran cantant i un gran músic però és quasi impossible trobar un disc amb les seves cançons. Sembla ben bé que, per més anys que passin, hi ha unes formes culturals que mai no aconsegueixen arribar de veritat a la ciutadania. Al cap i a la fi, la música i les cançonetes que més espai ocupen a la televisió i a la ràdio no han canviat substancialment d’aquelles que havíem considerat d’evasió de la realitat, simplones, adotzenades i adormidores de qualsevol idea nova. Però tampoc és menys veritat que el gran narcòtic, el futbol, que tant havíem criticat, s’ha multiplicat en el temps amb més partits, tertúlies, resums i anàlisis de les millors jugades.

Publicat al Punt al diari d'avui.