A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.VULL VEURE NEVAR A PREMIÀ
L’any passat va nevar una mica arran de mar. No gaire més que uns escassos minuts. En Xito em va trucar a primera hora del matí, quan jo encara dormia, perquè tingués l’oportunitat de veure l’espectacle. La natura quasi sempre posa els punts sobre les is. Abans de la nevada de l’any passat, cal remetre’s a l’any 85, quan vam tastar el sota zero més de quinze dies seguits. Aleshores va nevar diverses vegades en poc temps, en pocs dies. Un dels somnis de la meva vida és veure nevar prop del mar, a casa meva, veure nevar de veritat, veure la terrassa de color blanc i tots els terrats del mateix color. Ara; el millor de la neu, sobretot quan està nevant, és l’acústica que queda en l’ambient, que és tan particular, silenciosa i diferent als dies de cada dia que et transforma el decorat de cada dia en un altre univers. I, ho sento molt, aquí l’última nevada va ser aquesta. Per això es parla tantes vegades de la del 62, com si fos un vi insuperable. Quan la meteorologia o la natura en general se supera a si mateixa és quan les persones quedem allà on hem d’estar: espectadors atònits de la nostra estúpida impotència. Malgrat tot, també cal recordar que dos mesos justos abans d’aquest admirable espectacle de la natura n’hi va haver un altre de molt diferent en les mateixes comarques, al voltant de Barcelona, especialment a les comarques del veí Vallès; però allà la tragèdia no va ser natural, va ser urbanística (si el cas mereixia aquest nom).
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
jtati dijo
jo tenia tres anys i encara em passa pel cap la plaça dels "caiguts" al costat del carrer sant miquel, amb un autobus atrapat per la neu. Temps després vaig saber que aquell autobus era l'autocar de l'orquestra que havia tocat a la festa de sant Esteve a l'Amistat i que els musics van fer nit a Premià! també recordo el meu pare amb la pala fent camí entre la neu la Masia Ribas i el pati de casa convertit en nevera a l'aire lliure on hi refrescavem el cava nadalenc. (espero la neu tots els anys).
12 Enero 2006 | 10:22 AM