L’any passat va nevar una mica arran de mar. No gaire més que uns escassos minuts. En Xito em va trucar a primera hora del matí, quan jo encara dormia, perquè tingués l’oportunitat de veure l’espectacle. La natura quasi sempre posa els punts sobre les is. Abans de la nevada de l’any passat, cal remetre’s a l’any 85, quan vam tastar el sota zero més de quinze dies seguits. Aleshores va nevar diverses vegades en poc temps, en pocs dies. Un dels somnis de la meva vida és veure nevar prop del mar, a casa meva, veure nevar de veritat, veure la terrassa de color blanc i tots els terrats del mateix color. Ara; el millor de la neu, sobretot quan està nevant, és l’acústica que queda en l’ambient, que és tan particular, silenciosa i diferent als dies de cada dia que et transforma el decorat de cada dia en un altre univers. I, ho sento molt, aquí l’última nevada va ser aquesta. Per això es parla tantes vegades de la del 62, com si fos un vi insuperable. Quan la meteorologia o la natura en general se supera a si mateixa és quan les persones quedem allà on hem d’estar: espectadors atònits de la nostra estúpida impotència. Malgrat tot, també cal recordar que dos mesos justos abans d’aquest admirable espectacle de la natura n’hi va haver un altre de molt diferent en les mateixes comarques, al voltant de Barcelona, especialment a les comarques del veí Vallès; però allà la tragèdia no va ser natural, va ser urbanística (si el cas mereixia aquest nom).