APORTACIÓ AL LLETGISME

De seguida m’hi vaig acostumar. Si entre els meus coneguts sempre he tingut fama de sol•lícit i bona persona, l’estranya por de perdre aquest estàtus em fa ser, sempre i en tots els casos, amable amb els meus interlocutors fins on el cos em permet. Tot plegat s’ha acabat convertint en un imprescindible ritual que m’alegra el dia. El que mai m’hauria imaginat és com, al cap d’unes quantes setmanes de despenjar el telèfon quasi a la mateixa hora, la dependència d’aquell inofensiu ritual s’havia instal•lat a la meva vida. A dos quarts de dues en punt, minuts més minut menys segons els casos, sona el telèfon per primera vegada. Com que ja sé que n’hi haurà per una bona estona, m’assec còmodament i responc l’enquesta completa. Abans que la televenedora pengi m’interesso pels passos que he de seguir si em vull apuntar al curs d’anglès i li dono les gràcies. Si em volen encolomar una tarja visa-oro demano amablement que em detallin els avantatges i la conversa es pot allargar uns quants minuts. Les enciclopèdies són el meu fort. Quan la televenedora—algun dia hauré de preguntar per què sempre són dones les que em truquen a casa a l’hora de dinar—m’insinua que em fa falta una enciclopèdia com la que m’estan a punt de vendre, la conversa entre tots dos acaba esdevenint una amable tertúlia entre nosaltres. Abans de penjar faig veure que m’apunto el número de contacte i com sempre i en totes les converses de l’hora de dinar mai no dic ni sí ni no; tot queda sempre per un altre dia. Quan penjo, només és qüestió de pocs minuts, de vegades d’uns escassos segons, el telèfon torna a sonar i una nova televenedora amb veu aflautada em vol vendre un telèfon mòbil gratuït amb set-cents anys de garantia.
L’última trucada l’acostumo a atendre cap a les dues i deu. A partir d’aquell moment sé que és més prudent començar-ho a deixar per l’endemà. Amb tres targes visa-oro, dos mòbils, una enciclopèdia i onze cursos d’anglès per sessió en tinc prou per fer el fet. L’última televenedora és la que rep tot el meu més sentit agraïment. Després, m’acomiado de la seva veu de vellut acabat d’estrenar i, just després de penjar l’auricular amb tota la delicadesa dels meus sentiments, m’apujo els pantalons, em calço la camisa i em tanco la cremallera entre les protestes d’una erecció que quasi sempre es nega a estovar-se del tot. Amb la mà dreta encara degotant de tanta felicitat m’espero uns instants al costat del telèfon abans d’anar fins al lavabo per rentar-me-la; em cal reposar uns minuts després de l’amable conversa que acabo de tenir. Un dia més—em dic—i ja són una colla de setmanes, les suggeridores veus de cada dia, sempre noves, sempre diferents, sempre amables, aconsegueixen posar-me en pau amb mi mateix i m’ajuden a tornar a creure una altra vegada amb aquest món de merda que cada dia que passa sembla que empitjori una mica més.

servido por martirossello 7 comentarios compártelo