No m'ha tocat la loteria. I mira que Mataró és aquí mateix i Vic és abans d'arribar a Ripoll. Però no. No m'ha tocat la loteria. De fet, ho tenia magre. Tal com he fet cada any, no n'he comprat ni un dècim. Per què hauria de creure en la sort? Tanta desconfiança tenim en el futur que no veiem cap altra porta que la fortuna aleatòria i capritxoxa d'un numeret en un bombo?
Després fem grans castells, grans teories, però la fe quasi religiosa en la casualitat continua sent la fusta més desitjada per somiar una vida diferent. Ja que nosaltres mateixos no som capaços de canviar la nostra vida, que sigui la casualitat, la fortuna, qui ens doni una sorpresa inesperada. Es pot imaginar més impotència?
Creure en la loteria és una manera ben innocent de no creure en nosaltres mateixos. Una costatació inofensiva que ens ajuda a somiar, ja que probablement som incapaços de somiar-nos, d'inventar-nos, d'intentar ser amos de nosaltres mateixos.
En fi, encara ens queda El Niño, que en diuen. I no fa gaires anys va tocar a Premià. Potser que també ho tingui en compte i reconsideri la meva postura.