PER NADAL, TOTS A CARREFOUR

I si ho acceptem d’una vegada? El consum funciona! No ens fa feliços, però deixar de consumir tampoc no ens en fa! Aleshores que ens queda? Agafar el cotxe i obeir una a una les directrius de la televisió. Posar un euro al carret i abocar-se a la càlida i lluminosa atmosfera d’una gran superfície. Hi ha alternativa? Alternativa de veritat, vull dir. No proclames d’aquelles incendiàries que es tornen cendra en el mateix moment en què la boca es tanca. Hi ha alternativa? Els que ho critiquem tot som els que pixem fora de test?
Fa uns quants anys algú va començar a parlar de la nova orientació del Nadal que se’ns acostava. Havíem intentat desmarcar-nos de la religió—aleshores només n’hi havia una—i alhora criticàvem la nova orientació d’aquesta festa essencialment religiosa. Algú fa molts anys, va començar a parlar de consumisme com d’una amenaça que dia a dia anava creixent més. Fins i tot un tal Raimon va fer una cançó que pretenia ser crítica i que ha acabat sent descriptiva i poca cosa mes. “Societat de consum”. Fa quasi trenta anys, quan semblava que el món podia ser una mica millor i quan en Lenon encara era viu per poc temps, molta gent contemplava aquesta tendència com una amenaça a combatre, com una amenaça a l’objectiu principal de qualsevol vida humana: la felicitat i la dignitat de les persones. Descobrir en algun lloc un cert equilibri. Que les persones fóssim, almenys en general, una mica millors. Res. El pas dels anys és en el calendari. Somnis d’adolescència que coincidien amb aquella transició que semblava contenir tantes esperances. Res, cosa de nens petits. I ara trobo fantàstic veure com s’assumeix com a normal, i fins i tot desitjable, aquesta histèria col•lectiva per intentar ser feliços a còpia d’assaltar comerços i posar per davant de qualsevol rictus d’alegria una targeta de crèdit que ens quantifica el grau de felicitat que aparentment tenim. Ara ve Nadal, ens mataran el gall i el comprarem degudament asèptic, potser precuinat, i a la tia Pepa n’hi darem un tall si es compromet a rentar-nos els plats.
Encetem la cultura del fracàs i intentem gaudir una mica de la vida? De moltes coses comença a fer trenta anys. Abans de la prejubilació encara hi som a temps. La idea que apareix en el blog del senyor Pagès pot ser un encert per tornar a repassar els nostres objectius a la vida.

servido por martirossello 5 comentarios compártelo