Quan sento la paraula “disbauxa” m’irrito de seguida. Sobretot quan la sento per Carnaval. M’irrito perquè constato una vegada més que la ficció sembla que s’hagi instal·lat definitivament en la nostra vida, i el que és pitjor, assumim que les paraules deixin de tenir el seu propi significat. Algú recorda una veritable, desenfrenada i transgressora disbauxa de veritat en la festa que, diem sense creure’ns-ho, du l’etiqueta de ser la més desmadrada de tot l’any? Res. Com passa tant sovint, les paraules van per una banda i la realitat per una altra. En canvi és curiós constatar que la festa més transgressora del calendari són—sobretot des d’un punt de vista tradicional, ja que la histèria actual d’allò que ha de ser correcte i la precaució malaltissa perquè ningú no se senti molestat ho desvirtua quasi tot—les festes de Nadal. Amb totes les seves llumetes, els torrons i la missa del gall, les festes de Nadal contenen un petit inventari de transgressions que encara sobreviuen i que cap altre període de l’any no té, ni el Carnaval ni cap altra. Què seria d’uns Pastorets sense l’element transgressor d’una parella de còmics que alegren la narració? El dia 28 de desembre és el dia dels innocents i, si ens hi posem, pot donar per molt. La nit de Reis es posen naps en algunes poblacions ben properes i les propietats d’algunes persones poden sofrir un desplaçament en l’espai difícil de justificar. Fa uns quants anys, una matí de Reis, vaig poder contemplar un poema visual situat a dalt d’un arbre de la bonica població de Premià de Dalt. Hi havia la taula de jardí amb algunes de les seves cadires ben repartides per les branques.
I en el mateix ordre de coses, què seria d’un pessebre sense caganer? Què serà del pessebre de la plaça Sant Jaume sense caganer? Amb aquesta precaució evitaran que algú es cagui en algun caixer automàtic o enmig del carrer? El caganer és la petita revolta que ens permetem davant la impotència de la realitat feta pessebre. I els nens disfruten amb el caganer de la mateixa manera que ho fan quan pengen una llufa innocent a l’esquena d’algú. I aquestes pràctiques no obren la porta a cap mena de gamberrisme, sempre i quant el nen aprengui per alguna altra banda algun tipus d’ètica de la ciutadania. La figura del caganer no és precisament nova, la seva existència es compta per segles, i un caganer que ho sigui ha de ser raonablement explícit. Porti barretina o no, se l’ha de poder identificar amb el cul a l’aire i amb el cagarro ben format sortint-li del forat del cul, entre galta i galta despullades i a la vista, i amb els pantalons abaixats fins quasi el genoll. El cagarro ha d’estar perfectament dibuixat, ha de ser dels bons, evident. No valdria d’una altra manera. Si la moda ha fet que a hores d’ara es comercialitzin caganers amb el rostre de quasi tots els personatges famosos, encara no he pogut veure ni he tingut la menor notícia de l’existència de caganers amb diarrea. Qui serà el primer que modelarà un figura tan nostra amb la particularitat d’una diarrea evident? Tampoc no es contemplen els caganers restrets. Amb restrenyiment no hi ha cagarro i sense cagarro no hi ha caganer.