MANIFEST POÈTICO-ROSSELLONENC A FAVOR DE LA INSIGNIFICANÇA

De fet, si començo per la conclusió, podria dir que la moguda dels “Imparables” és un bon símptoma de què en l’actualitat les tècniques publicitàries són imprescindibles per intentar ser alguna cosa a tenir en compte. I aplicar les tècniques publicitàries a la poesia és un exercici lloable i gens habitual. Per això quedar inclòs en una antologia sempre és una bona manera de fer-se sentir en aquest petit món de la microscòpica poesia. I això té la seva lectura positiva. És tot un honor que algú gasti algun esforç per fer sortir a la superfície del món, ni que sigui una mica i per poc temps, el catacumbal i poc comercial món de la poesia. Interessa algú aquesta rara pràctica que mereix, pel que es veu, fer de tant en tant alguna antologia?
D’antologies poètiques se’n fan sovint i tots estaríem d’acord en assegurar que no n’hi ha cap d’indiscutible. És una manera d’intentar fixar alguns noms en la memòria dels escassos lectors que, a més dels propis antologiats, acaben tenint l’antologia de torn als seus prestatges. Poca cosa més. En memòria de la nostra prehistòria particular i comarcal em remetria a les dues antologies poètiques que des de Premià va confeccionar el vell grup literari de “La Font del Cargol”, la “Primera antologia de poetes del Maresme”, editada per Robrenyo l’any 1979 i la “Nova antologia de poetes del Maresme” editada per Oikos-Tau el 1984. Era una manera absolutament lícita de dir que nosaltres també existíem. Aquestes antologies volien ser una carta de presentació oficial i una àmplia mostra de la poesia que es feia en aquell moment a la comarca. I els títols que vam utilitzar per encapçalar els dos llibres eren d’una asèpsia quasi total. En un marc més ampli i amb molt més rigor, ens queda per la història l’inventari de la “Poesia catalana del segle XX” que van fer Josep Ma. Castellet i Joaquim Molas d’Edicions 62 l’any 1963, un llibre de referència pel que fa a la poesia catalana del segle passat, que és el nostre. Fa molts anys que es fan antologies de joves, clàssics, nous, novíssims, consagrats i reconsagrats. Totes mereixen una lectura i una interpretació particulars. De les més immediates en el temps en podria citar una altra d’Edicions 62 editada l’any 1980 sota el títol de “La nova poesia catalana” i feta per Joaquim Marco i Jaume Pont, també la de David Castillo “Ser del segle”—en aquest cas també es referia al segle que ja ha passat, el que ens correspon—de l’any 1989, editada per Empúries. O la de Manuel Guerrero, publicada també per Empúries l’any 2001 amb el títol de “Sense contemplacions” en què sembla que ja en el títol es vulgui obrir la tendència d’unificar una actitud comuna davant la vida d’una colla diversa d’autors poetes.
I no cal dir que si algun títol ha permès recordar a la ciutadania culta l’existència d’una activitat literària anomenada poesia aquest és el pretensiós epítet del llibre anomenat ”Imparables”, editat per Proa el 2004 i amb el què s’autodenominen—al meu entendre de manera imprudent i una mica infantil—una colla d’autors relativament joves que reclamen l’atenció del públic del dèbil i gens prometedor segle XXI. I no la reclamen només amb un títol arrogant i imprudent propi de l’adolescència; a més són capaços de signar un manifest conjunt que gosen titular “Contra la insignificança” com si la pràctica poètica comuna els hagués donat la clau d’alguna cosa que els fes diferents a la resta de mortals. Tota una declaració de principis sense quasi contingut però farcida fins el paroxisme de frases publicitàries que els ajuden a surar en el mar constant de l’anonimat de la vida quotidiana i que ens remet a altres manifestos que van fer història com ara el “Manifest Groc” de Dalí i companyia, el “Manifest del futurisme” de Marinetti o el “Primer manifest surrealista” de Breton. Res. Una recerca fàcil a internet i te’n surten una vintena.
I no diria pas que no han tingut èxit. Els “Imparables”, amb l’imparable en cap al seu davant, han aconseguit dues coses importants en el món de la poesia del nostre país: sortir de manera regular als diaris sota aquest nom d’equip i generar discussions generacionals fins i tot relativament apassionades entre maneres diferent d’entendre la literatura, o sigui, la vida. Els altres, els que no combreguem amb la imparabilitat, qui som? Els parats, els imparats, els aturats, els parables? O, amb el permís d’Enric Casasses, els perdibles o els imperdibles, suposo.
En el seu pretensiós manifest diuen, per exemple: “Tot escriptor ha de pretendre la transformació del món: cada poema és l’art, la política, la moral i la societat que han de venir.” Hi estic d’acord jo i tot. Sóc, aleshores, imparable? Em puc afegir a l’antologia? Però hi ha un matís que no sé si forma part d’aquesta proclama. Aquesta societat poètica que ha de venir deslegitima la memòria i el passat? La memòria no té la capacitat de transformar el món del demà? No són poetes els que van més enllà o més ençà d’aquesta primera afirmació? El catàleg dels transformadors del món no es tanca en aquest manifest. La gran porta oberta de la literatura i per tant, sobretot, de la poesia, és que totes les portes han d’estar obertes, totes, o sigui, en perill constant, i que no hi ha manifest que les pugui tancar. Qualificar la qualitat poètica d’un text, en tot és, és una altra història.
Diuen: “Abominem d’estètiques mel•líflues i cofoies que malbaraten els valors de la tradició i cultiven l’enveja, la rancúnia i l’humor dels impotents.” De fet, he de confessar que això de “mel•líflues” ho he hagut de buscar en un diccionari i si m’he d’abstenir de la mel és només per l’estat en què tinc la dentadura. A quins impotents es refereixen? Als que no apareixen en l’antologia? Als envejosos i als rancorosos? S’ha de ser pur com un cadàver per escriure poesia? I no es pot riure ni una mica mentre goses fer un poema? La mel no pot tenir també la seva qualitat?
Diuen: “Qualsevol dogma, qualsevol apologia de les pors i les febleses de l’individu, qualsevol sacralització del victimisme, són obscens i mereixen el nostre menyspreu.” Mira, els espavil•lats que estan per damunt de bé i del mal! Supermans de la vida quotidiana, ànimes sense por i sense febleses, en quin calaix heu deixat la por, el pànic, l’estupor, el desconcert i la debilitat, o sigui l’essència de la poesia? La mateixa pràctica literària no neix del desconcert del ser humà? Aleshores, amb aquestes credencials, no estaríeu millor en un consell d’administració on tot ha de ser clar, concret, quantificable, agressiu, pragmàtic i on ningú parla ni de mètrica ni de versificació?
Diuen: “Som els qui obrim les portes del mil•lenni: brindem davant el ventre obert de l’enemic.” En tot cas espero no comptar-me entre els seus enemics. Però posats a fer proclames, obsolet com sóc, gens imparable, relativament prudent, temerós i com a bon poeta, desorientat i escèptic, sempre m’ha agradat molt més sucar la ploma al cor, que és, diuen, on cal sucar l’eina i escopir directament sobre la closca pelada dels cretins. Al cap i a la fi segur que són aquests cretins els enemics comuns dels més aturats i dels més imparables dels sers humans que, indefensos, ens refugiem en la poesia de la mateixa manera que una altra persona es refugia en un gimnàs o en qualsevol vídeojoc d’una Gameboy. No per res, només perquè som sobretot els poetes els que hauríem de saber que és la insignificança allò que ens pot donar una mica de lucidesa, considero més aviat imprudent aquest atac d’altivesa que demostren els “Imparables”.

Publicat prèviament a la revista 08340 de Vilassar de Mar

servido por martirossello 7 comentarios compártelo