Ja hi tornem a ser. Ara hi ha vida i la bonica cara de l’Acebes ens torna a recordar que hi ha impossibles que semblen impossibles.
L’Espanya única només pot existir, tal com la història ha demostrat una i altra vegada, per la imposició violenta dels unificadors. Res de nou, la història es repeteix una i altra vegada. Conèixer la història no serveix, tal com diuen els tòpics, perquè no es repeteixi; conèixer la història serveix per saber de quina manera, al marge dels matisos de cada època, es tornarà a repetir.
Només el mot, la paraula Espanya, pot arribar a produir al•lèrgia, una al•lèrgia semblant a la que devia tenir aquell, que ara no recordo ni qui és, que en tenia en recordar la paraula Estatut.
La paradoxa està servida. D’al•lèrgies n’hi ha de moltes menes i n’hi ha moltes que no les resol ni l’homeopatia. El dia que vaig tenir la fortuna de parlar cara a cara amb Paco Ibáñez, a Vilassar de Mar, aquest impressionant individu me’n va dir una d’inoblidable i inapel•lable: “Políticos? Ni uno! Pero ni uno, eh?” Per això em va sorprendre tant veure’l, juntament amb en Pi de la Serra, defensant públicament, fa ben pocs dies, el futur nou Estatut de Catalunya i assistir tots dos al Congrés el dia de la seva presentació. En Paco Ibáñez, que sempre ha fet certa conyeta amb tot el que pugui fer una certa pudor de nacionalisme és dels pocs intel•lectuals espanyols, o valencians en aquest cas, que ha donat la cara. Algú trobava a faltar els antics progres? El tema ha sortit en alguns articles de premsa. Almenys en Paco Ibáñez hi era. Poca broma. “A galopar hasta enterrarlos en el mar”, que deia en un poema on també hi sortia repetidament la paraula “España” i semblava ben bé que ens parlessin d’una Espanya ben diferent.