TRES ANYS DESPRÉS de sorprendre superlativament a tothom amb la novel•la «Anna K.», prodigi de trempera literària, llibre admirable, exemple de com s’escriu una obra de ritme trepidant, Rosselló demostra que accepta el repte més difícil d’un escriptor que ha assolit l’èxit, presentar un llibre sabent que els lectors seran molts més exigents que abans de la campanada.

Rosselló satisfà força les expectatives

Parella de tres
Martí Rosselló
Quaderns Crema
202 pàgines

Fa uns mesos, Javier Cercas, autor de l’arxifamosa Soldados de Salamina (la precisió és una obvietat, ho sé) explicava en una entrevista que alhora que assaboreix l’èxit pel seu best seller si para un moment l’orella pot sentir com els crítics literaris esmolen els seus llargs ganivets per tal de tenir-los a punt per comentar el seu nou llibre. Això que Cercas descriu tan literàriament, estar amb els ganivets a punt, que es podria deixar en un esperar molt d’un escriptor, és el que sol fer tant qui opina de llibres, com qui opina de qualsevol altra cosa. Si algú ha demostrat, encara que sigui un cop, que és molt bo en el que sigui, abandona definitivament la mediocritat i ingressa en el grup d’aquells que quan fan coses noves, en el cas de Rosselló un llibre, generen grans expectatives. Bé, fixem-nos, que ja toca, en Parelles de tres. Sense marejar més la perdiu: per mi és un recull de contes sobre misèries diverses amagades en els replecs del dia a dia força més recomanable que la majoria dels que corren a les llibreries, però em penso que a qui s’hagi llegit Anna K. segurament li passarà com a mi: en acabar la lectura li semblarà que el llibre no està al mateix nivell que el seu precedent. Bé, abans d’argumentar a grans línies com és que Parelles de tres m’ha fet la impressió que m’ha fet, apuntaré quatre dades sobre els arguments escollits i com s’estructuren les històries d’aquest recull. En total, Rosselló ens presenta setze contes, dividits en dues parts de vuit històries cadascuna. Cadascun dels fils argumentals que presenta Rosselló és seguit en dos contes, un a cada part. Aquesta opció poc habitual s’acaba de singularitzar amb l’estructura especular que ordena les històries. Aclareixo això de l’especularitat recorrent a exemples: el primer conte de la primera part té relació amb l’últim de la segona, el segon de la primera part està lligat amb el setè de la segona i així successivament. Molts direu: i això per què?, què hi guanya? Jo no ho tinc pas prou clar per respondre-ho. El que sí veig que passa és que, segurament, haver buscat teixir cada trama a partir de dos contes en algun cas fa pensar que l’autor s’ha autoencotillat, que s’ha creat unes obligacions que es podia haver es talviat. Per exemple, a mi m’ha quedat aquesta sensació després de llegir la parella de contes La febre de l’angelet i La fellatio del contorsionista. En la primera història Rosselló sap captivar l’atenció del lector amb un argument atraient sobre la relació entre una cangur i el pare del nen que la noia cuida, que crea molta incertesa i que s’acaba d’una manera explosiva i ben portada. En canvi, la continuació que es recull al conte de la segona part és bastant insípida, ja que en les seves pàgines tan sols es referma una cosa que ja sabíem, que el pare és un milhomes fatxenda d’aquells que quan parla per mòbil al carrer esgaripa. Un cop assenyalada alguna mancança –i tenint en compte que potser algun lector dels comentaris literaris d’aquest diari té el costum de mirar només el final de cada article, on sol haverhi el resum de l’opinió del llibre comentat–, és el moment de deixar clar que malgrat que hi han quedat aspectes per polir, Parelles de tres és un bon llibre. Ho és en part perquè mostra en diversos moments la brillantor imaginativa de l’autor, que va exhibir concentrada i destil•lada a Anna K. i ho és, sobretot, perquè Rosselló sap escriure molt bé. En les seves pàgines les frases no són telegràfiques, com alguns es pensen que han de ser els textos fàcils; i alhora posen de manifest com n’és de rica aquesta nostra llengua, com s’allunya de ser encarcarada en mans d’una ploma que la domini. Comptat i debatut, aquest recull de contes és una lectura de segona part d’estiu molt recomanable i que aferma Martí Rosselló com un dels escriptors actuals a tenir molt en compte.

Josep Agustí