Potser em vaig equivocar. No vaig anar a Madrid. De fet no hi he anat mai, però potser havia d’haver anat a la mani. Perquè és evident que estic a favor de la llibertat d’ensenyament. La llibertat és una paraula meravellosa que mig món la desitja i l’altre mig encara no sap ni què és. I jo, agnòstic, ateu, creient, descregut i amb una irresponsable poca fe amb l’espècie humana, també crec que en una societat democràtica és imprescindible que els pares tinguin el dret a decidir quin model d’escola han de sofrir els seus progenitors. I en canvi, em sorprèn que quan es fa aquesta reivindicació es parla quasi exclusivament de religió. Que no parlàvem de llibertat d’elecció? I elegir significa poder triar entre els diversos models d’escola que tenim disponibles en el nostre entorn. No és just que només una part de la població pugui escollir en funció de la seva economia. En els mitjans de comunicació només he sentit parlar d’escola pública i escola concertada. Hem d’admetre, mentrestant, que l’escola privada pugui, al marge de tots els debats, escollir un alumnat selecte, extret d’una societat selecta, per tal que puguin ser convenientment preparats per ser els futurs dirigents del poder real? La llibertat d’ensenyament s’hauria d’estendre a tota la societat i el dret de poder escollir anar a una escola privada en una democràcia que ho fos també hauria de ser, per tant, universal i no només pels escollits que s’ho poden pagar.

Publicat prèviament al diari El Punt