Malgrat que la realitat no ens permeti ser gaire optimistes, sempre hi ha gent que sap llegir l'adversitat en clau positiva. Una crisi econòmica és una aposta, diuen els que en saben, per descobrir noves oportunitats de negoci, per reinventar l'empresa, per obrir nous mercats. Malgrat tot, ara que ja som en el període de màxima concentració de festes majors, la crisi i la morositat també es farà notar en aquests esdeveniments. Les festes majors, ara per ara, no es mancomunen entre municipis per tal d'optimitzar pressupostos. Al contrari, a dins dels municipis hi ha barris que tenen prou energia ciutadana per organitzar les seves petites festes majors particulars, les festes de barri. Fins i tot alguns carrers privilegiats mantenen l'ànim de posar-se d'acord entre els veïns i celebren les seves festes del carrer. En tots els casos, segur que els caldrà moderar la despesa. I precisament per això, potser ara seria un bon moment per practicar l'amable exercici, absolutament gratuït des d'un punt de vista econòmic, d'imaginar allò que encara no existeix. Fer l'esforç d'intentar crear una festa inèdita. A pocs dies de la festa major de Premià de Mar tornaran a arribar els Pirates. Van arribar per primera vegada, ara fa tretze anys, enmig d'un atac d'imaginació col·lectiva que va canviar les maneres d'entendre la festa i gran part dels ciutadans se la van fer seva. Algú havia oblidat que una guerra de farina també podia ser un acte de festa major? En un principi, tot aquest esforç de renovació es volia sustentar en actes que tenien un ínfim cost econòmic. Els anys han passat i ha vingut a saludar-nos la "crisi". Per això no seria gens estrany que, a la platja, quan arriben els pirates i un premianenc crida "Moros a la costa!", a partir d'ara i fins que la cosa no millori aquest mateix personatge hagi d'exclamar: "Morosos a la costa!"
Les tinc literalment a tocar. No em cal ni estirar el braç per tocar-les amb els dits. Allò que durant onze mesos esperes que acabi arribant, finalment ho fa. Un mes de vacances per endavant. Ara no és el moment de passar llista dels possibles compromisos que pugui tenir durant aquest mes vinent. Estaré de vacances igualment. A primcipis de mes, un mes té un no sé què d'etern que s'evapora quan s'entra en la segona setmana. Quan, a finals de la segona quinzena cal canviar els cotxes de costat, vol dir que allò que havíem imaginat quasi inabastable s'ha encongut de tal manera que ja no ens entra per més que ens hi esforcen. I l'última setmana de vacances, de vegades sembla que ni existeixi. La tristesa de constatar que s'acaben no ens les deixen gaudir. I és que un mes, desenganyem-nos, passa volant.
Aquella tan coneguda expressió de "tancat per vacances" no m'acaba d'agradar. Les persones no tanquem durant aquest mes. Canviem d'hàbits i prou. Potser algú trobarà que un mes és massa temps i al cap de pocs dies ja s'avorrirà. No és el meu cas. Un mes passa volant. Però ara les tinc a tocar, quasi les veig, hi són però encara no hi són. I aquest plaer no me'l treurà ningú. Aquest mes, festa, vacances. D'aquí a poques hores enceto les vacances.
Ara me n'adono que el terme "mancomunar" cada vegada més conegut en la nostra petita geografia política i comacal, no identifica només dos interlocutors. Es pot mancomunar un servei entre dos municipis, sí, però també entre tres, quatre, cinc o els que calgui. I ara ja comencem a ser en aquesta fase. Tal com diu el diari El Punt d'avui:
"La impossibilitat de construir un cementiri mancomunat a Premià de Dalt, ha forçat a Premià de Mar a buscar alternatives que permetin als premianencs enterrar els seus morts a prop del municipi. L'actual equipament funerari, situat al carrer de la Mercè, està a punt d'arribar al límit de capacitat i, per això, l'equip de govern ha decidit obrir altres vies. Entre aquestes, la possibilitat que pren més força és la d'arribar a un acord amb Vilassar de Mar, que recentment ha aprovat un pla per ampliar el seu cementiri. Arribats a aquest punt, Premià de Dalt i Vilassar de Dalt també podrien afegir-se a aquest nou projecte mancomunat."
La manca d'espai en els cementiris municipals té, curiosament, una relació directa amb la seva densitat de població. I dic "curiosament" perquè cal tenir en compte que bona part de la nostra població, de cultures i creences diverses, ens han estat fent un favor considerable. Si mirem els nínxols del nostre cementiri, quants noms podrem trobar de persones oriündes de l'Àfrica, d'Àsia o de Sudamèrica? El cas és que, amb els morts autòctons de de perfil culturalment pròxim, ja fa anys que han--els mort sempre són ells--esgotat la capacitat física del servei municipal. La solució passa per mancomunar. Durant anys s'ha parlat de compartir-lo amb Premià de Dalt i es veu que els polítics no s'han acabat d'entendre. No devia sortir a compte. I ara ja es parla de mancomunar-ho també amb Vilassar de Mar, que seria la vila escollida per ubicar el cementiri que en un futur no gaire proper acollirà les nostres despulles.
Però, si s'acaba materialitzant la proposta, per què hauríem de sospitar que a Vilassar de Mar els pot interessar aquest servei tan necessari? Com rendibilitzarà el municipi veí aquest nou servei i els seus possibles beneficis? Quin serà el destí real d'emmagatzemar i conservar aquest patrimoni col·lectiu que són els cadàvers dels nostres difunts? Tindran una sortida viable des d'un punt de vista econòmic? Ara per ara, tot són especulacions i prou, però els morts no només es poden incinerar. La tecnologia ha avançat molt i el rendiment econòmic de qualsevol aspecte de l'existència sempre cal tenir-lo en compte.
Ahir, enmig d'un sopar de montaditos diversos, amable i amb una companyia excel·lent, vam fer allò que s'acaba fent en un sopar que mereixi aquest nom. Un sobretaula de converses en què--sempre és un bon símptoma--hi havia coses per dir. Quan les persones es reuneixe, amb l'excusa que sigui, és per intercanviar opinions, conversar, dir-se coses.
I vam parlar del tema, del tema del tema, del tema que, mentre van passant els anys i les generacions s'avancen a si mateixes, es continua repetint com un sudoku sense solució possible. La llengua. Les llengües i la seva instrumentalització estricatament política. Aquest matí l'Àngel ens ha enviat aquesta interessantíssima conferència sobre el tema del tema. Encara que la seva durada superi la mitja hora, he decidit incloure-la al meu blog perquè el tema del tema sempre m'ha interessant de manera especial i perquè els postulats que planteja la conferència ajuden a clarificar una mica el tema del tema.
Avui, dimecres, a ràdio Premià de Mar, de sis a set de la tarda, una nova entrega de "Dos i cançons". Aquesta vegada serem tres. Ens acompanyarà en Llorenç Soldevila, un veritable expert en aquest fenomen que ara ha complert cinquanta anys i que, malgrat que en algun moment semblava que s'havia d'extingir, s'ha anat transformant en tot aquest temps fins arribar als nostres dies amb noms com Manel, Antònia Font o Estanislau Verdet. No són, al capi a la fi, hereus d'aquella cançó que s'havia iniciat fins i tot abans dels Setze jutges? Què representen, sinó, les germanes Serrano o l'Emili Vendrell? El passat del passat.
Durant uns quants dies, no gaires, podreu escoltar el programa que en Jordi Pacual i Jo vam fer sobre aquesta efemèride. Finalment, en Llorenç Soldevila no va poder venir. El seu coneixement sobre aquest tema hauria pogut ser molt valuós. Serà en una altra ocasió.
La plaça de la Foneria té com a nom oficial la Plaça dels Països Catalans. Aquest nom es pot deure a dues raons. La primera: fer d'aquesta plaça un memorial que recordi a tota la ciutadania, a la que combrega amb la idea de l'existència dels Països Catalans i als que són mortalment al·lèrgics a aquest possibilitat, que el futur passa per fer real aquesta identitat comuna en què la llengua hi té un paper cabdal. La plaça de la Foneria està situada en un lloc estratègic en la trama urbana de Premià de Mar. És una plaça d'unes dimensions considerables i el fet d'estar situada al bell mig de la població i en un eix comercial com a la Gran Via l'ha transformada en un espai de gran qualitat estratègica, sobretot a l'hora de fer actes públics de tota mena. Justament per això, també és un lloc idoni per situar-hi un pàrking. L'estètica d'aquesta plaça és més que qüestionable i la decisió de remodelar-la és encertada. Que els veïns puguin dir-hi la seva en el disseny d'un espai que comparteixen és una bona notícia. Escoltar i valorar la veu de la gent sempre és una bona manera de fer política. Aquest espai és una peça clau en l'estructura urbana i no hi ha dubte que les grades que es van incorporar al disseny inicial han estat de molta utilitat. La remodelació haurà de tenir en compte aquest fet, però també podria valorar el fet de substituir-les per unes altres més útils i amb més possibilitats que les actuals. L'altra raó per mantenir el nom de Països Catalans seria la contrària a la que he dit abans: retre homenatge al fracàs d'allò que bona part de la classe política progressista de fa molts anys havia fet bandera i que, vist el panorama actual, ha acabat descatalogat de les seves proclames. El nostres governants d'ara han abandonat la idea o la repudien directament i sense miraments. Els ciutadans poden triar entre les dues opcions.
Tots sabem la decisiva importància que tenen els anuncis de la televisió. Tenen el poder de condicionar la nostra vida, de dir-nos (i nosaltres creure'ns-ho) quin són els comportaments adients en cada moment. Ens eduquen, vaja.
I avui, i que no serveixi de precedent, estic raonablement satisfet de l'anunci que aquest migdia he vist a la televisió, a la tevetrès, a la nostra. Era un anunci per promocionar les biblioteques públiques de la Generalitat. La protagonista de l'anuncia ens convidava a visitar aquest servei públic i ho feia d'una manera que feia temps no havia vist. Fa un temps ja em vaig queixar de l'estil d'un anunci de promoció de les biblioteques. El d'avui m'ha agradat una mica, bastant, força, considerablement. La protagonista, a mesura que s'acostava a la biblioteca, anava abaixant el seu to de veu i, de manera explícita convidava als espectadors a fer el mateix. La biblioteca és un espai multifuncional variadíssim però en el que no s'ha d'oblidar aquest imprescindible component del silenci.
La nostra societat cada vegada arracona més els espais de silenci. Són una incomoditat per a l'esperit, que potser diria en Pla. I les biblioteques, a més de molts altres serveis, estaria bé que mantinguessin aquest. Un espai de silenci, encara que fos un reltaiu silenci, per fer un parèntesi de tant en tant contra l'eixordadora reliatat exterior, contra la impossibilitat de suportar el silenci.
M'ha agradat que un anunci institucional tingui en compte això. Les coses canvien i les biblioteques també, però seria una pena que aquest servei públic perdés un dia la qualitat terapèutica del silenci.
La notícia és que el Manchester accepta vendre Cristiano Ronaldo al Real Madrid per 90 milions d'euros. Tard o aviat, un fenomen semblant també es deurà donar al Barça i en quasi tots els altres equips de primera divisió. Com cada any, la normalita només es trenca amb un rècord, com ara. Un éscàndol o un negoci calculat? De fet, si en lloc de 90 aquesta operació s'acabés fent per 30, potser el negoci no seria rendible per als implicats, però l'escàndol social sria el mateix. I si fos per 20 es mantindria l'escàndol.
No és propi de futbolistes, encara que sobre ells recau la indignació de bona part de la societat que, sobretot en temps anomenats de crisi, troba intolerables segons quins sous. Sí. La vida útil d'un jugador de futbol és curta, però continua sent un insult a la ciutadania el fet que en dos dies puguin ingressar el que un treballador normal no ingressarà en una llarga vida laboral de cinquanta anys. No és excusa.
I a l'hora de buscar els culpables d'aquest despropòsit és quan la desorientació és total. Al cap i a la fi, amb le fitxatge de jugadors de futbol de primera línia ha passat el mateix que amb la inflació galopant dels preus dels pisos. Ara descobrim que una persona jove, amb un sou normal, és impossible que es pugui comprar un pis? Ara descobrim els desmesurats sous de futbolistes, automobilistes, tennistes i golfistes que es dediquen a l'espor o a altres especulacions?
Al cap i a la fi, el fenomen respon a una realitat ben concreta. Als milios de persones que estan pendents dels resultats del futbol, en aquest cas, o als milers que, quan el seu equip guanya, poden omplir els carrers d'una ciutat amb una alegria fora de lloc. La culpa dels preus dels jugadors, en última instància, és nostra.
I qui havia dit, alguna vegada, que un home o una dona no tenien preu? Tal com assegura un prestigiós programa de televisió... Depèn...
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.
Malgrat que la realitat no ens permeti ser gaire optimistes, sempre hi ha gent que sap llegir l'adversitat en clau positiva. Una crisi econòmica és una aposta, diuen els que en saben, per descobrir noves oportunitats de negoci, per reinventar l'empresa, per obrir nous mercats. Malgrat tot, ara que ja som en el període de màxima concentració de festes majors, la crisi i la morositat també es farà notar en aquests esdeveniments. Les festes majors, ara per ara, no es mancomunen entre municipis per tal d'optimitzar pressupostos. Al contrari, a dins dels municipis hi ha barris que tenen prou energia ciutadana per organitzar les seves petites festes majors particulars, les festes de barri. Fins i tot alguns carrers privilegiats mantenen l'ànim de posar-se d'acord entre els veïns i celebren les seves festes del carrer. En tots els casos, segur que els caldrà moderar la despesa. I precisament per això, potser ara seria un bon moment per practicar l'amable exercici, absolutament gratuït des d'un punt de vista econòmic, d'imaginar allò que encara no existeix. Fer l'esforç d'intentar crear una festa inèdita. A pocs dies de la festa major de Premià de Mar tornaran a arribar els Pirates. Van arribar per primera vegada, ara fa tretze anys, enmig d'un atac d'imaginació col·lectiva que va canviar les maneres d'entendre la festa i gran part dels ciutadans se la van fer seva. Algú havia oblidat que una guerra de farina també podia ser un acte de festa major? En un principi, tot aquest esforç de renovació es volia sustentar en actes que tenien un ínfim cost econòmic. Els anys han passat i ha vingut a saludar-nos la "crisi". Per això no seria gens estrany que, a la platja, quan arriben els pirates i un premianenc crida "Moros a la costa!", a partir d'ara i fins que la cosa no millori aquest mateix personatge hagi d'exclamar: "Morosos a la costa!"
Ara me n'adono que el terme "mancomunar" cada vegada més conegut en la nostra petita geografia política i comacal, no identifica només dos interlocutors. Es pot mancomunar un servei entre dos municipis, sí, però també entre tres, quatre, cinc o els que calgui. I ara ja comencem a ser en aquesta fase. Tal com diu el diari El Punt d'avui:
Avui, dimecres, a ràdio Premià de Mar, de sis a set de la tarda, una nova entrega de "Dos i cançons". Aquesta vegada serem tres. Ens acompanyarà en Llorenç Soldevila, un veritable expert en aquest fenomen que ara ha complert cinquanta anys i que, malgrat que en algun moment semblava que s'havia d'extingir, s'ha anat transformant en tot aquest temps fins arribar als nostres dies amb noms com Manel, Antònia Font o Estanislau Verdet. No són, al capi a la fi, hereus d'aquella cançó que s'havia iniciat fins i tot abans dels Setze jutges? Què representen, sinó, les germanes Serrano o l'Emili Vendrell? El passat del passat.
La plaça de la Foneria té com a nom oficial la Plaça dels Països Catalans. Aquest nom es pot deure a dues raons. La primera: fer d'aquesta plaça un memorial que recordi a tota la ciutadania, a la que combrega amb la idea de l'existència dels Països Catalans i als que són mortalment al·lèrgics a aquest possibilitat, que el futur passa per fer real aquesta identitat comuna en què la llengua hi té un paper cabdal. La plaça de la Foneria està situada en un lloc estratègic en la trama urbana de Premià de Mar. És una plaça d'unes dimensions considerables i el fet d'estar situada al bell mig de la població i en un eix comercial com a la Gran Via l'ha transformada en un espai de gran qualitat estratègica, sobretot a l'hora de fer actes públics de tota mena. Justament per això, també és un lloc idoni per situar-hi un pàrking. L'estètica d'aquesta plaça és més que qüestionable i la decisió de remodelar-la és encertada. Que els veïns puguin dir-hi la seva en el disseny d'un espai que comparteixen és una bona notícia. Escoltar i valorar la veu de la gent sempre és una bona manera de fer política. Aquest espai és una peça clau en l'estructura urbana i no hi ha dubte que les grades que es van incorporar al disseny inicial han estat de molta utilitat. La remodelació haurà de tenir en compte aquest fet, però també podria valorar el fet de substituir-les per unes altres més útils i amb més possibilitats que les actuals. L'altra raó per mantenir el nom de Països Catalans seria la contrària a la que he dit abans: retre homenatge al fracàs d'allò que bona part de la classe política progressista de fa molts anys havia fet bandera i que, vist el panorama actual, ha acabat descatalogat de les seves proclames. El nostres governants d'ara han abandonat la idea o la repudien directament i sense miraments. Els ciutadans poden triar entre les dues opcions.
La notícia és que el Manchester accepta vendre Cristiano Ronaldo al Real Madrid per 90 milions d'euros. Tard o aviat, un fenomen semblant també es deurà donar al Barça i en quasi tots els altres equips de primera divisió. Com cada any, la normalita només es trenca amb un rècord, com ara. Un éscàndol o un negoci calculat? De fet, si en lloc de 90 aquesta operació s'acabés fent per 30, potser el negoci no seria rendible per als implicats, però l'escàndol social sria el mateix. I si fos per 20 es mantindria l'escàndol.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
