Quan algú m'ho demana, em costa força recomanar novel·les. Sovint acabo oblidant fins i tot les que m'han agradat. Me les hauria d'apuntar. Ara, quan algú vol que n'hi recomani una, sempre em ve a la memòria "Les veus del Pamano", de Jaume Cabré. Quan la vaig llegir la vaig trobar impressionant i no l'he poguda obliar. I justament ara, entre la nit d'ahir i la d'avui, TV3 emet la minisèrie sobre aquesta novel·la. El cas és que el protagonista principal, en Francesc Orella, fa més de trenta anys, va participar en la presentació d'un llibre meu anomenat "Recull sense gramàtica". La foto que adjunto és de l'acte de presentació i s'hi pot identificar, a més d'aquest actor, en Valerià Pujol, en Xito, la Tina Fontanills i jo mateix. Va ser el 15 d'abril del 1978 a la llibreria Gafarrons.
El restaurant local en qüestió, però,s'anomena Les Forquilles i és a la carretera de Vilassar de Dalt. Fs uns mesos hi vaig anar a dinar i, oh sorpresa, m'hi vaig trobar en Jaume Cabré. No ens havíem conegut mai, però abans d'anar-me'n no em vaig poder estar de saludar-lo. I fa unes quantes setmanes entro al mateix restaurant i, coi, m'hi trobo en Francesc Orella. Dubto que recordés la seva actuació a la llibreria, però tampoc no em vaig poder estar de saludar-lo. Les veus del Pamano a Les Forquilles. De menú, evidentment.
Dissabte a la nit vaig sopar amb una companyia immillorable, uns plats de bon menjar, un turbio gens enterbolit i una conversa que, no en recordo ara la causa, ens va dur a parlar de les seleccions catalanes i coses per l'estil. Devia ser a causa de l'última prohibició que, en un esport que ni recordo com es diu, s'havien d'enfrontar Catalunya i Espanya. La segona selecció, la d'Espanya, va rebre gravíssimes pressions per tal que no assistissin al partit. Se les va amenaçar judicialment. Era un partit d'aficionats, sense la menor importància però que devia excitar la líbido de més d'un. I així va ser, és clar, el partit no es va poder celebrar perquè la sel·lecció espanyola no s'hi va presentar.
Vaig jugar de memòria i se'm va acudir recordar que en ple franquisme, aquella època tan llunyana i tan superada, hi havia seleccions catalanes de molts esports, futbol inclòs. Després d'haver-ho dit vaig tenir els meus dubtes. Segur? No es tractava d'una al·lucinació que el vi em feia imaginar? Em ballava pel cap que sí, que ho havia vist en directe en el seu moment. Fa ben poca estona, en un reportatge que estan fent pel 33 sobre un tal Cruyff, han fet memòria d'un partit de la selecció catalana de futbol que va jugar amb diverses provícies del sud d'Espanya per tal de recaptar fons per unes inundacions que hi havia hagut per aquells verals. I si la memòria falla, es pot recórrer a les hemeroteques. La que La Vanguardia ofereix és increïblement interessant. Pots llegir tots els diaris que han editat des del primer número, l'any 1881. He acotat la recerca i he anat del 1960 al 1973. Hi ha 296 entrades sota els termes de "selección catalana". No m'he entretingut a mirar-les i comprovar-les una per una, però em ve de gust afegir aquesta en què la selecció de rugby jugava contra sudàfrica. Increïble. Ara sembla una cosa impossible. I va ser el 1970. Cinc anys abans que no es morís el dictador. Tota una sorpresa, eh?
Un projecte rigorós i de qualitat necessita capacitat personal i professional i, sobretot, temps per poder-se materialitzar. La recerca documental de qualsevol mena vol que, qui l'emprengui, a més de capacitat tècnica, tingui una certa obsessió prèvia, una certa malaltia incurable, algun tipus de patologia que empenyi la persona a no treure's del cap la seva dèria. I no és tan fàcil descobrir persones que tinguin totes aquestes qualitats i l'energia necessària per empènyer el seu projecte sense defallir, sense quedar-se a mitges. En Víctor Sarabia i la Míriam Soms van contreure la malaltia audiovisual fa una colla d'anys. I, sota el nom de "La Caja Negra" es van proposar recuperar la història visual del seu poble, de Premià de Mar. Van entrar i sortir de totes les cases que van poder i de mica en mica van reunir prop de quatre-cents documents fílmics de gent particular d'aquesta població tan particular. Va ser l'any 2006 quan van poder presentar al públic la primera mostra del seu treball amb el DVD anomenat "La Mirada dels Premianencs". Tancarien el seu projecte dos anys més tard amb tres DVD's més. Una colla d'hores d'entrevistes i fragments de filmacions domèstiques que configuraven una àmplia visió de la història més recent del municipi. Ara, i per tancar el seu projecte, ofereixen, completes, aquestes quasi quatre-centes pel·lícules a la seva ciutat. Al marge del pressupost econòmic de l'empresa, posaria la mà al foc que la ingent quantitat d'hores que han calgut per dur a terme el projecte anaven a càrrec del pressupost vital de la Míriam i en Víctor. No deixa de ser curiós descobrir que l'energia per dur endavant empreses d'una envergadura com aquesta la tinguin molt més desenvolupada dos professionals entusiastes que la maquinària burocràtica de les administracions. La burocràcia ofega la il·lusió i no deixa passar l'aire.
Dissabte es va conèixer els guanyadors de la segona edició dels Premis Blogs del Maresme en el què el meu blog era un dels finalistes. Ser finalista no significa ser el guanyador, i aquest cas n'és un bon exemple.
El Premi "Millor Bloc de Societat 2009" ha estat lliurat per l'editor de Diari Maresme, Albert Lladó, al bloc Maresme Medieval d'en Quim Graupera, amb el 30,62% dels vots, "pel seu valor històric i per l'aportació per a construir una memòria en comú que enforteixi el sentit de pertinença de la societat maresmenca".
Moltes felicitats a Quim Graupera pel seu blog i per haver estat el guanyador d'aquesta edició. A partir d'ara serà de visita obligada.
Com és possible que en tot aquest temps no hagi fet un petit homenatge a aquest grup argentí? La primera vegada que els vaig veure per la televisió jo devia tenir tretze o catorze anys. També fa una colla d'anys va ser un referent per a una colla de gent de la colla i vaig tenir el plaer de veure'ls en directe en una de les seves actuacions a Barcelona. Dissabte el programa de TV1 "Informe semanal" els va dedicar un dels seus documentals. Els anys no passen debades, s'han anat fent grans i els rumors que algun dia, més aviat que tard, decideixin tancar caixa els tornen a l'actualitat. Més de quaranta anys de trajectòria són tota una carta de presentació. Ja fa anys que són un referent de l'humor i els continuo tenint en la memòria.
I pensava, quina peça podria il·lustrar el meu petit homenatge a aquest grup? Amb el permís d'en David Madurell, un fan incondicional dels Luthiers, pensava en la cançó de la vaca, la història del joglar, la bella y preciosa moza, el descobriment d'Amèrica precolombí, la gallina dijo eureka i un inventari molt i molt més llarg de peces divertides, intel·ligents, enginyoses i inoblidables.
No la coneixia i l'he trobada molt interessant i il·lustrativa. Se'ls veu grandets, ja, aquí. Davant dels Luthiers, no es pot fer altra cosa que treure's el barret
Acompanyo aquest article amb una cançó tan antiga com la història del l'ésser humà. En la presentació hi ha una referència al poder religiós que, en l'època en què es va escriure el poema, tenia l'església catòlica. Han passat segles i les coses han variat ben poc. Han canviat els noms i el que aleshores s'atribuïa a l'església, ara ho podríem atribuir a les farmacèutiques (per allò de la por a la mort), als poders pollítics i econòmics, etc. etc. En la nostra descomunal desconeixença de la realitat, tot són sospites, sovint més que fundades, i que sempre apunten allà mateix. Deu ser per això que sempre he tingut una al·lèrgia visceral als milhomes que sempre et miren des de dalt, vesteixen de manera impecable i, sota la corbata, oculten els principals llibres d'instruccions dels delinqüents: el codi penal i tots els reglaments que els permetrà exercir allò tan vell que sempre s'ha resumit en una sola frase: feta la llei, feta la trampa.
""Malgrat que feia anys que els més desconfiats ja ho pressuposàvem, és ara, que han començat a sortir a la llum casos de corrupció a gran escala. La causa que allò que ja se sabia surti justament ara és un misteri més. Els espectadors només podem suposar, imaginar i especular. Amb una lentitud sòlida i segura, van sorgint, i més en coneixerem, nous casos de corrupció que esquitxen la nostra geografia i que ho posen tot sota sospita. La justícia, ja ho sabem, és lenta. Les acusacions s'han de demostrar i, mentre el temps passa, els professionals de l'ofici tenen marge sobrer per organitzar degudament la seva fortuna, dur-la a lloc segur i si, algun dia, un dit acusador els apunta, demanar estratègicament perdó, posar a disposició del jutge un petit percentatge de l'espoli i activar l'exèrcit d'advocats que els ajudarà a evitar la presó. Un negoci que, com tots, té els seus riscos, però que acaba sent rodó. Al marge dels grans festivals del País Valencià, el paradigma del frau organitzat a casa nostra l'hem acabat anomenant Millet. I és aquest fet el que més alarma a la gent desconfiada de mena. El monumental escàndol del Palau de la Música activa totes les alarmes. Si des d'una entitat privada, per emblemàtica que sigui, dedicada exclusivament a les arts musicals, es pot desviar durant una colla d'anys una xifra devastadora de diners, què es deu poder fer des de les institucions que tenen poder polític o econòmic? Si a hores d'ara entra dins del joc legal les pornogràfiques sumes que ingressen molts directius de bancs o caixes, com deu ser la seva bossa d'il·legalitats encara no descobertes? Què deu passar a les arques de l'estat i que no sabem? I a l'ombra d'un Palau de la Generalitat, quins secrets encara no han arribat al gran públic? I en els consells comarcals? I als ajuntaments, què hi deu haver sota la seva estora particular?""
Article publicat al diarl El Punt en l'edició d'avui.
Parlo a pilota passada, però durant una setmana o fins i tot potser una mica més, podeu escoltar-ne l'emissió a la pàgina de Ràdio Premià de Mar. Aquesta tarda hem dedicat el Dos i Cançons, un programa que comença a envellir lentament de la mateixa manera que ho fem tots plegats, a un dels personatges principals de la Nova Cançó. En Lluís Llach. Emetre segons quines peces d'aquest autor em feia una mica de mandra. Com en la gran majoria d'autors, de poetes o de cantants, la memòria dels anys acaba resumint la seva carrera en uns escassos versos, si hi ha sort en una novel·la o en unes poques composicions musicals. No hi fa res que (com en Luís Aguilé, per exemple, que ens ha deixat fa ben poc, hagi compost més de quatre-centes cançons. La memòria col·lectiva en farà un resum de quatre o cinc. Amb en Llach passa una cosa semblant. Per això hem obviat les més conegudes per atansar-nos a les que podien tenir encara alguna sorpresa amagada o, també, les que em generen una certa al·lèrgia. En Jordi Pasqual i jo mateix hem desenterrat, amb l'estupor propi del cas, alguna de les seves cançons més desconcertants.
El cas és que, mentre fèiem el programa, he comentat una desconeguda cançó de l'autor que s'anomenava "Bruixa". Gràcies a en Carles Soler i el seu ordinador, hem tingut temps d'emetre-la abans d'acabar el programa. Diria que ja l'havia inclòs en el meu blog en una altra ocació, no n'acabo d'estar segur. Tant és, la torno a posar i em trec el barret davant d'un home com el que, amb el pas dels anys, s'ha pogut jubilar amb una dignitat envejable.
En la versió del Youtube se sent i es veu d'aquesta manera.
Poso l'enllaç per si algú vol escoltar el programa:
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.
Quan algú m'ho demana, em costa força recomanar novel·les. Sovint acabo oblidant fins i tot les que m'han agradat. Me les hauria d'apuntar. Ara, quan algú vol que n'hi recomani una, sempre em ve a la memòria "Les veus del Pamano", de Jaume Cabré. Quan la vaig llegir la vaig trobar impressionant i no l'he poguda obliar. I justament ara, entre la nit d'ahir i la d'avui, TV3 emet la minisèrie sobre aquesta novel·la. El cas és que el protagonista principal, en Francesc Orella, fa més de trenta anys, va participar en la presentació d'un llibre meu anomenat "Recull sense gramàtica". La foto que adjunto és de l'acte de presentació i s'hi pot identificar, a més d'aquest actor, en Valerià Pujol, en Xito, la Tina Fontanills i jo mateix. Va ser el 15 d'abril del 1978 a la llibreria Gafarrons.
Dissabte a la nit vaig sopar amb una companyia immillorable, uns plats de bon menjar, un turbio gens enterbolit i una conversa que, no en recordo ara la causa, ens va dur a parlar de les seleccions catalanes i coses per l'estil. Devia ser a causa de l'última prohibició que, en un esport que ni recordo com es diu, s'havien d'enfrontar Catalunya i Espanya. La segona selecció, la d'Espanya, va rebre gravíssimes pressions per tal que no assistissin al partit. Se les va amenaçar judicialment. Era un partit d'aficionats, sense la menor importància però que devia excitar la líbido de més d'un. I així va ser, és clar, el partit no es va poder celebrar perquè la sel·lecció espanyola no s'hi va presentar.
Un projecte rigorós i de qualitat necessita capacitat personal i professional i, sobretot, temps per poder-se materialitzar. La recerca documental de qualsevol mena vol que, qui l'emprengui, a més de capacitat tècnica, tingui una certa obsessió prèvia, una certa malaltia incurable, algun tipus de patologia que empenyi la persona a no treure's del cap la seva dèria. I no és tan fàcil descobrir persones que tinguin totes aquestes qualitats i l'energia necessària per empènyer el seu projecte sense defallir, sense quedar-se a mitges. En Víctor Sarabia i la Míriam Soms van contreure la malaltia audiovisual fa una colla d'anys. I, sota el nom de "La Caja Negra" es van proposar recuperar la història visual del seu poble, de Premià de Mar. Van entrar i sortir de totes les cases que van poder i de mica en mica van reunir prop de quatre-cents documents fílmics de gent particular d'aquesta població tan particular. Va ser l'any 2006 quan van poder presentar al públic la primera mostra del seu treball amb el DVD anomenat "La Mirada dels Premianencs". Tancarien el seu projecte dos anys més tard amb tres DVD's més. Una colla d'hores d'entrevistes i fragments de filmacions domèstiques que configuraven una àmplia visió de la història més recent del municipi. Ara, i per tancar el seu projecte, ofereixen, completes, aquestes quasi quatre-centes pel·lícules a la seva ciutat. Al marge del pressupost econòmic de l'empresa, posaria la mà al foc que la ingent quantitat d'hores que han calgut per dur a terme el projecte anaven a càrrec del pressupost vital de la Míriam i en Víctor. No deixa de ser curiós descobrir que l'energia per dur endavant empreses d'una envergadura com aquesta la tinguin molt més desenvolupada dos professionals entusiastes que la maquinària burocràtica de les administracions. La burocràcia ofega la il·lusió i no deixa passar l'aire.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
