Pàgina de Martí Rosselló

La partida d'escacs dibuixada per Quino és una bella mostra d'una realitat que no canvia per més que passin els anys, els governs i les tendències polítiques. Qui mana, mana. 

L'època de l'esplendor econòmica ja va concloure. Tots aquells anys en què la riquesa brollava per tot arreu ja ha passat, el temps en què es reivindicava el lliure mercat com la panacea es va acabar de manera traumàtica i els primers que van demanar ajut als poders públics van ser els antics abanderats de tanta llibertat. En aquella llarga època tan esplendorosa no es va aconseguir una cosa tan essencial com dignificar la vida dels més febles. Era el moment idoni. però no. A més riquesa, hi havia més pobres. A més riquesa, uns increments ridículs en les pensions més baixes. Un acte de cinisme que, ja aleshores, hauria hagut d'indignar-nos. La vida, malgrat tot, passava tranquil·la i amable. Per això reivindicàvem la supressió de les corrides de toros o protestàvem per la mesquita que ens volien posar al costat de casa. L'abundància es va acabar sense que la promesa per una vida digna per tothom es fes efectiva. Cap problema. Cadascú a casa seva i Déu en la de tots. Seria fàcil de resumir l'evidència: a l'hora de pagar sempre acaben pagant els mateixos. S'ha dit ja tantes vegades que manifestar-ho ni ens immuta. No és nou. És inherent a l'espècie humana. En qualsevol crisi econòmica qui paga els plats trencats? Però el que hem vist aquests darrers anys supera aquesta cota de normalitat humana. L'insult, el cinisme, la grolleria i la prepotència oberta i sense complexos s'ha imposat. El daltabaix de la crisi financera no va ser culpa de tots, com encara ens volen fer creure. Va ser culpa dels que ara, en plena crisi, no tenen cap vergonya en continuar ostentant sous pornogràfics que encara s'incrementen un trenta per cent. I és justament per això i per cap altra cosa que es planteja allargar l'edat de jubilació. I per això les pensions més febles, en lloc de pujar, baixen. I per això cal abaratir l'acomiadament dels treballadors.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

Aquest cartell l'he pogut veure plantat davant la porta d'una farmàcia. Em vaig prometre que li faria una foto abans que la promocís s'acabés. Encara hi he estat a temps. Si algú vol aprofitar l'oferta encara hi deu ser a temps. És evident que els negocis, per millor els seus números, han d'oferir als seus clients ofertes prou llamineres com perquè s'animin a entrar i a demanar allò que s'ofereix. Tots ho podem haver vist en molts comerços. En les grans superfícies ja és tota una tracició allò dels "pagui'n dos i emporti-se'n tres". En qualsevol sabateria o botiga de roba estampen al vidre en lletra grossa el percentatge de descompte. Potser és que mai m'hi havia fixat, però és la primera vegada que veig una promoció d'aquesta mena en una farmàcia. Se suposa que quan una persona entra en una farmàcia i demana que li prenguin la pressió o li facin alguna mena d'anàlisi és per una causa concreta, perquè es troba malament d'alguna cosa. I vol controlar-se alguna cosa concreta del seu organisme. Em costa imagina algú que, ja que està d'oferta, decideixi fer-se més anàlisis dels necessaris. És clar que després de festes no se sap mai. Potser és el moment més idoni per fer aquesta oferta. Potser sí.

Aquesta tarda, a ràdio Premià de Mar, hem emès un nou programa que, sota el títol de "Dos i cançons", s'ha entretingut en un nou aspecte de la vella Nova Cançó. Malgrat que no aconseguís afegir-se als Setze Juges del moment perquè no va passar l'examen amb una nota adient, el personatge en qüestió es va plantar sense manies en la nostra vida cultural d'aleshores i, passats els anys, continua sent un mirall de tot allò que no voldríem ser. Quan anava a la Salle ja era un fan d'en Pau Riba. El vaig veure en directe en l'inoblidable concert de festa major de l'any 1968 (ara seria una cosa impossible d'assolir) en l'envelat de la plaça nova. Abans, si la memòria no em falla, l'havia vist al Patronat. I fa un parell d'anys, també en una fets major, va actuar davant de l'Amistat, enmig del carer, i no em va desfraudar gens.

Però aquest personatge incombustible va tenir, segons diuen els que hi entenen, el gran moment creatiu quan era un xicot que, si és que la va fer, que no ho sé, devia haver acabat la mili feia ben poc. Amb vint-i-dos o vint-i-tres anys es va despenjar amb un disc que no s'ha aconseguit oblidar. DIOPTRIA. El nét d'en Carles Riba oferia al públic la seva obra magna amb una falta d'ortografia evident.

Doncs aquesta tarda, amb en Jordi Pascual, n'hem parlat una bona estona d'aquest famòs doble disc. Hi ha coses inoblidables i aquesta n'és una. Si algú vol escoltar el programa, d'aquí un parell de dies el penjaré en aquesta notícia. Si fa o no fa, estarà disponibles un parell de setmanes. Després desapareixerà com per art d'encantament.

Aquest és l'enllaç: http://compagina.powweb.com/rpm/2icancons2.mp3

Mentrestant, també val la pena rememorar la seva insigne presència davant de l'Amistat.

La llei és la llei i els drets són els drets. I els monstres que creen tant una com l'altre són tot un invetari. Ara però, surt als diraris això de les perruqueries. Si posen la ràdio per tal que els clients passin una estona una mica més agradable han de pagar a la Societat. A la Societat d'Autors. La llei els empara i, amb la llei a la mà, poden reclamar totes les peruqueris del país. Recordo que fa un temps hi havia hagut problemes semblants en diverses festes de casament. Els drets. Però si això de les perruqueries és notícia vol dir que alguna cosa no funciona. Aplicar la llei i exigir els drets legalment conwstituïts no hauria de ser notícia. Perquè, doncs, s'ha transformat en notícia, com fa un temps allò de les festes de casament?

Senzillament perquè alguna cosa no va. En això dels drets d'autor alguna cosa no acaba de coincidir amb allò que seria lògic. Ja no és la llei, és el sentit comú el que genera la notícia? Amb la llei a la mà, no arribarà el dia en què si, sense ni adonar-nos-en, algun inspector ens agafi xiulant alguna melodia, mentre fem temps en una estació o en una fleca, que té uns drets d'autor registrats, no ens denunciarà per ho haver pagat el cànon corresponent? I si algú té la gosadira de registrar els drets dels badalls, haurem de declarar la quantitat de badalls que hàgim fet en l'últim mes?

Si aquesta estupidesa es transforma en notícia és perquè hi ha una cosa--inconcreta, això sí--que s'anomena sentit comú. Una llei inflexible pot esdevenir una amenaça real per a tota la població. Sempre es pot fer de més i de menys. No és el mateix que una cançó s'utilitzi per un anunci publicitari que per un casament particular. Sí. On és la frontera? On es viola allò tan inconcret del sentit comú?

Mentrestant i no es resolgui el problema, les perruqueries podrien tenir el plantilla un músic o un pallasso per distreure la clientel·la. L'increment de la despesa aniria a càrrec dels clients, com no pot ser d'altra manera, i els de la Societat d'Autors els podrien continuar denunciant perquè el contractat, en una de les seves actuacions, haurà fet un gest evident amb els dits de la mà dreta. Apuntava amb l'índex cap amunt. Gest que, no en tinc cap dubte, ja fa anys que algú deu tenir patentat i del qual té el dret de cobrar-ne això, els drets.

I espero que els del Jueves em permetin incloure aquesta imatge sense reclamar els drets que, evidentment, també tenen.

Una catàstrofe natural sempre és notícia. La natura té les seves pròpies regles i de tant en tant recorda als humans que els desemparats som nosaltres. Els terratrèmols, les inundacions o els huracans sempre són un gran espectacle que, sobretot si han tingut efectes devastadors, mereixen la primera plana dels diaris. Són la cara més violenta de la natura. Ara estem vivint una onada de fred que ha omplert de neu i gel els telenotícies. La pràctica totalitat d'aquesta Europa en construcció està sota zero i les alertes s'han disparat a tot arreu. Sempre val molt més prevenir. Preparar-se per l'inevitable és una bona manera de fer. El més curiós d'aquesta situació és que, de fet, no està passant res que no sigui perfectament normal. En els alarmistes reportatges que moltes televisions estan fent aquests dies, sigui a Olot o a Terol, els propis veïns acaben posant els peus a terra i constaten que aquesta famosa onada de fred acompanyada per vents humits carregats de neu són la cosa més normal del món en aquesta època. També hi havia qui apuntava que, de fet, aquests últims anys neva menys que abans. O sigui, que no es tracta de cap acte violent de la natura. Es tracta de la plàcida presència de la neu caient a poc a poc i transformant el paisatge en un agradable silenci hivernal. D'on surten, doncs, les alarmes? El clima continua fent, poc o molt, el que sempre ha fet. L'alarma no són la neu i el gel. L'alarma és la necessitat col·lectiva que tenim per traslladar-nos, que carreteres i autopistes simulin que el gel no existeix, que la nostra societat ens ha imposat treballar a trenta quilòmetres de casa, que anem a comprar al súper que tenim a cinc productes que vénen de dos mil, que ens hàgim cregut que París o Berlín són aquí a la cantonada i que estiguem convençuts que no hi ha dret que el clima ens alteri la vida d'aquesta manera.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

Sempre he estat excessivament vergonyós per cantar. Suposo que és per això que no acostumo a cantar nadales de cap mena. M'agrada més escoltar-les, gaudir-les i, si és el cas, criticar-les.

Hi ha nadales de moltes menes. Carregades d'espiritualitat, plenes de sucre i de mel, omplertes de ximbomba excessiva o farcides d'una calidesa desconcertant en uns dies tan freds com els que acompanyen cada any el meu aniversari. Nadal. En Pau Riba, en un espectacle nadalenc dels seus (és curiós que l'individu més irreverent de la fauna musical catalana sigui el que s'ha especialitzat de manera més evident amb nadals i nadales) ha fet més d'una vegada alguna dissecció genial sobre les lletres que acompanyen les músiques de les nadales més conegudes. Sense ànims de suplantar-lo, vull afegir la que acompanya aquest text. Ben coneguda i ben tradicional, cantada per un català d'adopció anomenat Manolo Escobar que--poca gent ho havia sospitat--un dia va abraçar la causa marxista i ha persistit fins ara.

Al meu entendre, aquesta nadala va més enllà dels tòpics i salta la tanca de qualsevol actitud ensucrada, tova, religiosa i flonja que haurien de tenir aquesta mena de cançons. Si això no és transgredir, que baixi Satanàs i ho vegi. O, sinó, com es poden entendre uns versos tan alegres, laics i objectius com els que proclama?

"La Nochebuena se viene, la Nochebuena se va. Y nosotros nos iremos y no volveremos más. Resuenen con alegría los cánticos de mi tierra..." Fenomenal. Que una fatalitat que durant segles ha commocionat l'espècie humana i ha generat una multitud de reflexions de tota mena es resolgui d'una manera tan festiva obre una nova manera d'entendre les festes de Nadal. Sí, el Nen és de la Verge Maria i d'en Colom, però tots plegats anirem passant els anys, passarem nadals i caps d'anys i--malgrat allò de la resurrecció de la carn que pràcticament ningú es creu--no tornarem mai més. Sí. Acceptar la realitat és un motiu d'alegria. El "tururú" de fons ens ho fa més digerible. Suposo que per això li han posat.

Doncs això: fenomenal i bon Nadal.