Un projecte rigorós i de qualitat necessita capacitat personal i professional i, sobretot, temps per poder-se materialitzar. La recerca documental de qualsevol mena vol que, qui l'emprengui, a més de capacitat tècnica, tingui una certa obsessió prèvia, una certa malaltia incurable, algun tipus de patologia que empenyi la persona a no treure's del cap la seva dèria. I no és tan fàcil descobrir persones que tinguin totes aquestes qualitats i l'energia necessària per empènyer el seu projecte sense defallir, sense quedar-se a mitges. En Víctor Sarabia i la Míriam Soms van contreure la malaltia audiovisual fa una colla d'anys. I, sota el nom de "La Caja Negra" es van proposar recuperar la història visual del seu poble, de Premià de Mar. Van entrar i sortir de totes les cases que van poder i de mica en mica van reunir prop de quatre-cents documents fílmics de gent particular d'aquesta població tan particular. Va ser l'any 2006 quan van poder presentar al públic la primera mostra del seu treball amb el DVD anomenat "La Mirada dels Premianencs". Tancarien el seu projecte dos anys més tard amb tres DVD's més. Una colla d'hores d'entrevistes i fragments de filmacions domèstiques que configuraven una àmplia visió de la història més recent del municipi. Ara, i per tancar el seu projecte, ofereixen, completes, aquestes quasi quatre-centes pel·lícules a la seva ciutat. Al marge del pressupost econòmic de l'empresa, posaria la mà al foc que la ingent quantitat d'hores que han calgut per dur a terme el projecte anaven a càrrec del pressupost vital de la Míriam i en Víctor. No deixa de ser curiós descobrir que l'energia per dur endavant empreses d'una envergadura com aquesta la tinguin molt més desenvolupada dos professionals entusiastes que la maquinària burocràtica de les administracions. La burocràcia ofega la il·lusió i no deixa passar l'aire.
Dissabte es va conèixer els guanyadors de la segona edició dels Premis Blogs del Maresme en el què el meu blog era un dels finalistes. Ser finalista no significa ser el guanyador, i aquest cas n'és un bon exemple.
El Premi "Millor Bloc de Societat 2009" ha estat lliurat per l'editor de Diari Maresme, Albert Lladó, al bloc Maresme Medieval d'en Quim Graupera, amb el 30,62% dels vots, "pel seu valor històric i per l'aportació per a construir una memòria en comú que enforteixi el sentit de pertinença de la societat maresmenca".
Moltes felicitats a Quim Graupera pel seu blog i per haver estat el guanyador d'aquesta edició. A partir d'ara serà de visita obligada.
Com és possible que en tot aquest temps no hagi fet un petit homenatge a aquest grup argentí? La primera vegada que els vaig veure per la televisió jo devia tenir tretze o catorze anys. També fa una colla d'anys va ser un referent per a una colla de gent de la colla i vaig tenir el plaer de veure'ls en directe en una de les seves actuacions a Barcelona. Dissabte el programa de TV1 "Informe semanal" els va dedicar un dels seus documentals. Els anys no passen debades, s'han anat fent grans i els rumors que algun dia, més aviat que tard, decideixin tancar caixa els tornen a l'actualitat. Més de quaranta anys de trajectòria són tota una carta de presentació. Ja fa anys que són un referent de l'humor i els continuo tenint en la memòria.
I pensava, quina peça podria il·lustrar el meu petit homenatge a aquest grup? Amb el permís d'en David Madurell, un fan incondicional dels Luthiers, pensava en la cançó de la vaca, la història del joglar, la bella y preciosa moza, el descobriment d'Amèrica precolombí, la gallina dijo eureka i un inventari molt i molt més llarg de peces divertides, intel·ligents, enginyoses i inoblidables.
No la coneixia i l'he trobada molt interessant i il·lustrativa. Se'ls veu grandets, ja, aquí. Davant dels Luthiers, no es pot fer altra cosa que treure's el barret
Acompanyo aquest article amb una cançó tan antiga com la història del l'ésser humà. En la presentació hi ha una referència al poder religiós que, en l'època en què es va escriure el poema, tenia l'església catòlica. Han passat segles i les coses han variat ben poc. Han canviat els noms i el que aleshores s'atribuïa a l'església, ara ho podríem atribuir a les farmacèutiques (per allò de la por a la mort), als poders pollítics i econòmics, etc. etc. En la nostra descomunal desconeixença de la realitat, tot són sospites, sovint més que fundades, i que sempre apunten allà mateix. Deu ser per això que sempre he tingut una al·lèrgia visceral als milhomes que sempre et miren des de dalt, vesteixen de manera impecable i, sota la corbata, oculten els principals llibres d'instruccions dels delinqüents: el codi penal i tots els reglaments que els permetrà exercir allò tan vell que sempre s'ha resumit en una sola frase: feta la llei, feta la trampa.
""Malgrat que feia anys que els més desconfiats ja ho pressuposàvem, és ara, que han començat a sortir a la llum casos de corrupció a gran escala. La causa que allò que ja se sabia surti justament ara és un misteri més. Els espectadors només podem suposar, imaginar i especular. Amb una lentitud sòlida i segura, van sorgint, i més en coneixerem, nous casos de corrupció que esquitxen la nostra geografia i que ho posen tot sota sospita. La justícia, ja ho sabem, és lenta. Les acusacions s'han de demostrar i, mentre el temps passa, els professionals de l'ofici tenen marge sobrer per organitzar degudament la seva fortuna, dur-la a lloc segur i si, algun dia, un dit acusador els apunta, demanar estratègicament perdó, posar a disposició del jutge un petit percentatge de l'espoli i activar l'exèrcit d'advocats que els ajudarà a evitar la presó. Un negoci que, com tots, té els seus riscos, però que acaba sent rodó. Al marge dels grans festivals del País Valencià, el paradigma del frau organitzat a casa nostra l'hem acabat anomenant Millet. I és aquest fet el que més alarma a la gent desconfiada de mena. El monumental escàndol del Palau de la Música activa totes les alarmes. Si des d'una entitat privada, per emblemàtica que sigui, dedicada exclusivament a les arts musicals, es pot desviar durant una colla d'anys una xifra devastadora de diners, què es deu poder fer des de les institucions que tenen poder polític o econòmic? Si a hores d'ara entra dins del joc legal les pornogràfiques sumes que ingressen molts directius de bancs o caixes, com deu ser la seva bossa d'il·legalitats encara no descobertes? Què deu passar a les arques de l'estat i que no sabem? I a l'ombra d'un Palau de la Generalitat, quins secrets encara no han arribat al gran públic? I en els consells comarcals? I als ajuntaments, què hi deu haver sota la seva estora particular?""
Article publicat al diarl El Punt en l'edició d'avui.
Parlo a pilota passada, però durant una setmana o fins i tot potser una mica més, podeu escoltar-ne l'emissió a la pàgina de Ràdio Premià de Mar. Aquesta tarda hem dedicat el Dos i Cançons, un programa que comença a envellir lentament de la mateixa manera que ho fem tots plegats, a un dels personatges principals de la Nova Cançó. En Lluís Llach. Emetre segons quines peces d'aquest autor em feia una mica de mandra. Com en la gran majoria d'autors, de poetes o de cantants, la memòria dels anys acaba resumint la seva carrera en uns escassos versos, si hi ha sort en una novel·la o en unes poques composicions musicals. No hi fa res que (com en Luís Aguilé, per exemple, que ens ha deixat fa ben poc, hagi compost més de quatre-centes cançons. La memòria col·lectiva en farà un resum de quatre o cinc. Amb en Llach passa una cosa semblant. Per això hem obviat les més conegudes per atansar-nos a les que podien tenir encara alguna sorpresa amagada o, també, les que em generen una certa al·lèrgia. En Jordi Pasqual i jo mateix hem desenterrat, amb l'estupor propi del cas, alguna de les seves cançons més desconcertants.
El cas és que, mentre fèiem el programa, he comentat una desconeguda cançó de l'autor que s'anomenava "Bruixa". Gràcies a en Carles Soler i el seu ordinador, hem tingut temps d'emetre-la abans d'acabar el programa. Diria que ja l'havia inclòs en el meu blog en una altra ocació, no n'acabo d'estar segur. Tant és, la torno a posar i em trec el barret davant d'un home com el que, amb el pas dels anys, s'ha pogut jubilar amb una dignitat envejable.
En la versió del Youtube se sent i es veu d'aquesta manera.
Poso l'enllaç per si algú vol escoltar el programa:
Els anys passen, ja ho sabem. I per poder commemorar els cinquanta anys d'alguna cosa cal que hagin passat cinquanta anys. És el cas. La Nova Canço va tenir, de fet, una vida llarga. Quan va deixar de ser "nova"? Cadasú hi pot donar la seva versió, però si bé dels seus inicis són de fa mig segle, el seu final no va tenir un punt exacte fixat al calendari. L'adveniment d'allò que encara tenim la barra d'anomenar democràcia? El concert d'en Llach al Camp Nou? L'inici del rock català de mitjans dels vuitanta? Algun dia havia de deixar de ser "nova" i el que és segur que a hores d'ara ja no ho és. Però hi ha peces que sobreviuen en el temps i, malauradament, tenen el poder de retornar-nos, amb les variants que el temps ha imposat, a un passat remot que massa sovint es repeteix amb paràmetres diferents però amb efectes iguals o encara més devastadors en els nostres dies. I la tendència no té res d'optimista. La mescla de corruptel·les i tecnòcrates ben pagats ens assegura un demà de respectes més que incerts. Si en Francesc Pi de la Serra m'ha seduït sempre és perquè ha dit allò que no s'havia de dir i que--en el món que vivim ja sabem com són les coses--l'acabaria perjudicant. No recordo haver conegut cap cota de poder que acceptés la crítica frontal a la seva gestió. Cap. Mentre ostenten el poder, la seva gestió sempre és meravellosa i qualsevol atac l'interpreten com una deslleialtat imperdonable que no té volta enrere. La llibertat de crítica acaba sent pura ficció.. El diàleg i el contrast de parers en una democràcia avançada com la nostra deu ser això, però mai no ho he entès del tot i espero que em disculpin. No voldria ficar la pota abans d'hora.
En tot cas, l'evidència que el temps ha passat de veritat la trobem amb el vigor amb què en Pi de la Serra canta aquesta cançó. La virulenta solidesa de quan ho feia als anys 70 ha quedat més que matisada passats tants anys. Encara bo que la pugui continuar cantant, encara que a hores d'ara sigui un cantant més clandestí que en ple franquisme.
M'ho va dir la Dolors i aquest matí ho he vist al diari. Antena 3 està a punt de posar en antena un nou reality d'aquells que tant pot ser que duri tres programes com que es torni un referent imprevist. Es tracta d'ajuntar uns quants nens i fer-los viure l'escola dels anys 60. O del 63, en concret. Ara, com que els temps han canviat i segons què pot ferir la sensibilitat d'algú, es veu que d'aquest reality en treuran tres elements que podrien distorsionar el seu projecte. Imitaran les classes de l'època però n'obviaran--m'han dit--les referències a la religió, a la política i a la violència que els nens havíem o havien patit en aquella època de manera quotidiana i natural.
O sigui que, abans de moure el primer peó, ja fan una declaració de principis de com s'edulcora un programa. Si treuen aquests tres elements, cabdals per entendre el que passava aleshores, no sé ben bé què queda. No sé ni si el miraré, aquest programa, però si arriba a tenir èxit, correm el perill que els nens d'ara tinguin la seguretat que el que se'ls presenta a la pantalla és una cosa fidel a la realitat històrica. I, com no podria ser d'altra manera, quedarà en la seva memòria personal com una realitat indiscutible. Si algú els explica la veritat (cadascú té la seva) estaran convençuts que els parlen d'una ficció manipulada. La realitat, segons ells, l'hauran vist per Antena 3 i allò que surt per la tele sempre és indiscutible.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.
Un projecte rigorós i de qualitat necessita capacitat personal i professional i, sobretot, temps per poder-se materialitzar. La recerca documental de qualsevol mena vol que, qui l'emprengui, a més de capacitat tècnica, tingui una certa obsessió prèvia, una certa malaltia incurable, algun tipus de patologia que empenyi la persona a no treure's del cap la seva dèria. I no és tan fàcil descobrir persones que tinguin totes aquestes qualitats i l'energia necessària per empènyer el seu projecte sense defallir, sense quedar-se a mitges. En Víctor Sarabia i la Míriam Soms van contreure la malaltia audiovisual fa una colla d'anys. I, sota el nom de "La Caja Negra" es van proposar recuperar la història visual del seu poble, de Premià de Mar. Van entrar i sortir de totes les cases que van poder i de mica en mica van reunir prop de quatre-cents documents fílmics de gent particular d'aquesta població tan particular. Va ser l'any 2006 quan van poder presentar al públic la primera mostra del seu treball amb el DVD anomenat "La Mirada dels Premianencs". Tancarien el seu projecte dos anys més tard amb tres DVD's més. Una colla d'hores d'entrevistes i fragments de filmacions domèstiques que configuraven una àmplia visió de la història més recent del municipi. Ara, i per tancar el seu projecte, ofereixen, completes, aquestes quasi quatre-centes pel·lícules a la seva ciutat. Al marge del pressupost econòmic de l'empresa, posaria la mà al foc que la ingent quantitat d'hores que han calgut per dur a terme el projecte anaven a càrrec del pressupost vital de la Míriam i en Víctor. No deixa de ser curiós descobrir que l'energia per dur endavant empreses d'una envergadura com aquesta la tinguin molt més desenvolupada dos professionals entusiastes que la maquinària burocràtica de les administracions. La burocràcia ofega la il·lusió i no deixa passar l'aire.
M'ho va dir la Dolors i aquest matí ho he vist al diari. Antena 3 està a punt de posar en antena un nou reality d'aquells que tant pot ser que duri tres programes com que es torni un referent imprevist. Es tracta d'ajuntar uns quants nens i fer-los viure l'escola dels anys 60. O del 63, en concret. Ara, com que els temps han canviat i segons què pot ferir la sensibilitat d'algú, es veu que d'aquest reality en treuran tres elements que podrien distorsionar el seu projecte. Imitaran les classes de l'època però n'obviaran--m'han dit--les referències a la religió, a la política i a la violència que els nens havíem o havien patit en aquella època de manera quotidiana i natural.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
